dissabte, 2 de juny del 2012

[Cicle Pleyel] I. Qui era Ignaz Pleyel?

Amb este article comencem el cicle al voltant del Concert per a clarinet (flauta o cello) en Do Major, B. 106, d'Ignaz Pleyel.



Qui era Ignaz Pleyel?

Ignaz Pleyel va ser un compositor i empresari austríac del període clàssic, nascut a Ruppersthal el 18 de juny de 1757. En la seua època de formació va rebre la protecció del comte Ladislaus Erdödy i va ser alumne de Vanhal i Haydn, que influenciaren la seua obra. El mateix comte Erdödy li va proporcionar la seua primera ocupació com a mestre de capella.

A la dècada dels 80 va abandonar Àustria, visitant Itàlia. Allà composaria l'òpera Ifigenia in Aulide a més d'altres obres per encàrrec del Rei de Nàpols. Més tard residiria a Estrasburg, on es casà i desenvolupà el càrrec de mestre de capella de la seua catedral.

El 1789 esclatà la Revolució Francesa, que tingué com a conseqüència directa per a Pleyel la fi de les interpretacions musicals a les esglésies i els concerts públics. Este fet el va obligar a haver de viatjar a Londres per buscar una alternativa professional, on va assolir una bona fortuna amb la qual es compraria una mansió a la seua tornada a Estrasburg.

El 1975 es va traslladar a París, on es dedicaria a la composició, entre d'altres, de música de caire patriòtic, donades les sospites de ser contrari a la Revolució. Allà, també, es dedicaria a la seua tasca empresarial, iniciant una editorial musical que va assolir importància en l'època.

El 1807 es va convertir en constructor de pianos, els coneguts "pianos Pleyel" que en l'actualitat seguixen fabricant-se.


Més informació:

http://www.pleyel.at/pleyel/index.php

http://ca.wikipedia.org/wiki/Ignaz_Pleyel

http://www.napoleon.org/en/reading_room/biographies/files/pleyel_ignaz.asp

http://www.naxos.com/person/Ignaz_Joseph_Pleyel/22774.htm




Este article, com tota la resta, no pretén sustituïr cap enciclopèdia ni cap wiki. Tot el contrari, el que es pretén és resumir i agrupar tots els continguts possibles al voltant de les diverses obres del repertori clarinetístic. Per tant, qualsevol aportació que feu ajudarà a millorar este blog i a augmentar la informació i documentació dels clarinetistes.

dijous, 17 de maig del 2012

Clarinets contra l'homofòbia

Hui, 17 de maig, celebrem el Dia Internacional contra l'homofòbia, la transfòbia i la bifòbia. Recordem tota eixa gent que ha patit la repressió per causa de la seua identitat sexual.

En el món de la música, hi trobem molts exemples de músics i compositors homosexuals i bisexuals, que també emprengueren una lluita més o menys oberta per la igualtat de drets. Així, entre altres trobem Camille Saint-Saëns...




el romàntic Robert Schumann...





George Gershwin, amb el seu famós solo de clarinet de la Rhapsody in blue...





Un molt jove Leonard Bernstein que ens oferia la seua primera gran composició als clarinetistes...






I, entre molts altres, Aaron Copland. En concret, Copland va reconéixer que a la primera part del seu concert per a clarinet, fins on comença la cadència, va voler plasmar els seus sentiments per la reacció de la gent davant la seua homosexualitat. El compositor americà ens va deixar una de les pàgines més boniques del repertori clarinetístic, en esta ocasió interpretada pel mateix Benny Goodman (qui va encomanar l'obra a Copland).







Finalment, i fora del repertori clarinetístic, no podia deixar passar l'ocasió de compartir amb vosaltres una altra obra mestra d'un dels grans compositors de la història, també homosexual. En concret, el Concert per a violí en Re Major op.35, de P.I. Tchaikovsky. Una joia.

divendres, 10 de febrer del 2012

La salut del músic

En primer lloc, demanar disculpes per esta absència d'un mes sense escriure al blog. Ja sabeu, gener i febrer són mesos complicats per als estudiants.

Volia compartir amb vosaltres un xicotet reportatge de TVE on es parla de les lesions dels músics. Em sembla molt interessant, ja no de cara als músics, que també, sinó de cara a la població en general que a sovint no entén que els sacrificis que realitzem no suposen només hores i hores d'estudi, sinó que també ens costa la salut física i mental. Els tertulians utilitzen un llenguatge molt clar i pedagògic, comprensible per al gran públic, que pense que és el necessari i l'adequat per a fer-nos entendre.

Del vídeo en qüestió voldria extraure algunes reflexions:

En primer lloc, la més evident. Tots els músics patim dolències i xicotetes lesions al llarg de la nostra vida relacionades amb el nostre ofici. Però, fem alguna cosa per evitar-ho? Estem conscienciats de la importància del calfament (físic) previ a agafar l'instrument? Ens ho inculquen a les escoles i conservatoris? Els ho inculquem als nostres alumnes? Les respostes a estos interrogants ens farien enrogir a molts de nosaltres. Obviament, encara fa falta molta pedagogia. Ben cert és que als nous plans d'estudi d'ensenyaments musicals superiors (que, per cert, el TS ha tombat parcialment els darrers dies) s'inclou l'assignatura de Tècnica Corporal on es donen certs continguts interessants en este sentit, i pot ser siga un pas més cap a la conscienciació del músic. Vaig, però, més enllà. Eixa assignatura, tal vegada enfocada de manera més pràctica, hauria d'impartir-se també als conservatoris professionals, des de la base. Si eduquem bé als xiquets tenim molt guanyat en el futur.

Altra de les reflexions que em sorgixen, i que descriu al vídeo Bernat Cifres, és que els propis músics molt a sovint som contraris a reconéixer una lesió o dolència. Ens costa reconéixer que, efectivament, tenim una parestèsia per una mala postura tocant o dormint (o com a concertino d'una orquestra d'òpera, com el protagonista del vídeo) i que allò més convenient seria fer repós, no tocar l'instrument i curar bé eixa lesió. I com eixa, moltes altres dolències que passem per alt i a les quals no volem fer cas. I si parlem de vergonyes, allò de calfar en públic abans de tocar és la reina. I això per què? Eixim a córrer i estirem els músculs en plena via pública, i ens fa vergonya fer senzills exercicis abans d'un assaig? La ment del músic a vegades té estos misteris. Serà qüestió de cridar a Iker Jiménez.

I per últim una suggerència que apunten els tertulians i que m'ha paregut tan evident com bàsica. Així com tots els equips esportius i totes les escoles esportives tenen el seu fisioterapeuta propi, les orquestres, bandes municipals i conservatoris professionals i superiors, haurien de tindre com a un treballador més a un fisio especialitzat en músics per assessorar a alumnes i professors. Bàsic, no trobe cap adjectiu millor.

No m'allargue més, vos deixe amb el reportatge i ja me contareu.



Punxa ací per accedir al vídeo
    

dilluns, 9 de gener del 2012

[Cicle Rossini]: I. Qui era Rossini?

En una publicació anterior comentava la importància del treball previ a l'estudi d'una obra. En este sentit, comencem hui el Cicle Rossini on, dins de les meues possibilitats, vull parlar-vos de tot allò que envolta l'obra clarinetística més rellevant d'este compositor, la Introducció, Tema i Variacions. La meua intenció no és suplir, ni tan sols copiar, la wikipedia, així que intentaré ser breu i adreçar-vos als llocs on trobareu informació molt més detallada.

I. Qui era Rossini?

En primer lloc si voleu estalviar-vos la lectura i enteneu l'italià, compartisc amb vosaltres un documental meravellós al voltant de la vida de G. Rossini. Ha sigut recentent pujat a YouTube, així que imagine que sou dels primers en vore'l directament a la xarxa.



Gioacchino Rossini va ser un compositor italià nascut a Pesaro el 29 de febrer de 1792, tres mesos després de la mort de W.A. Mozart.

Fill de Giuseppe, el tubatore (trompetista) de la vila, i Anna, cantant, Rossini va passar els primers anys de sa vida refugiant-se de la persecució cap a son pare per motius polítics. El jove Gioacchino va desenvolupar els seus primers estudis musicals principalment a la ciutat de Bolonya, en concret al Liceo Musicale, on va rebre el malnom de "el xicotet alemany" per la seua passió per Haydn i Mozart.

Rossini destaca en la història de la música per la seua producció operística. Especialment conreà l'òpera buffa (còmica) en la seua etapa de joventut, on fins el 1816 composaria al voltant de la meitat de les seues òperes (18 de 40) entre les quals destaquen La pietra del paragone, Tancredi i Il barbiere di Siviglia.

Precíssament a esta etapa de joventut pertanyen les variacions per a clarinet, la qual cosa ens indica la manera de la qual està concebuda esta obra.

El 1816 Rossini decideix abandonar l'òpera buffa i es dedica a l'òpera seria amb Otello, la Cenerentola, La gazza ladra i Armida. Gioacchino desenvolupa el bel canto tant a les seues òperes com a altres composicions com la Missa de Glòria. També es deixa vore la seua influència (i açò és opinió meua) a les seues obres instrumentals, on Rossini utilitza els instruments com a imitadors de la veu humana.

Als anys vint del segle XIX es va traslladar a París, on va continuar la seua carrera operística amb Il viaggio a Reims, Le Comte Ory i Guillem Tell. Esta va ser la seua darrera òpera, ja que Rossini es va retirar sobtadament després de composar-la.

Els darrers anys de la seua vida van estar caracteritzats per la quasi nul·la presència de noves composicions i per la situació política a França i Itàlia, on hi va residir durant diversos espais de temps, fins que va morir el 13 de novembre de 1868 a la vila francesa de Passy.

Trobareu informació més detallada a:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Gioacchino_Rossini

http://www.fondazionerossini.org/

http://www.palazzo-olivia.it/en/barber-seville/gioachino-rossini.php

http://humanities.uchicago.edu/orgs/ciao/

http://www.rossinioperafestival.it/

http://www.lasprovincias.es/prensa/20061125/ocio/rossini-cisne-pesaro_20061125.html


Per suposat no fa falta dir que este article, este cicle i este blog necessiten enriquir-se amb les vostres aportacions, que rebré encantat.

dimecres, 4 de gener del 2012

L'exemple de Jesús

Aprofite les "vacances" nadalenques (ah, però que els músics tenim vacances?)  per a donar-li un poc de vidilla al blog. I no, no vaig a parlar de nostre senyor sinó d'una persona que ha causat en mi vertadera admiració.

Hui he realitzat un curset amb Juan A. Fenollar, solista de la Banda Municipal de València, a les instal·lacions de Sanganxa, a Llanera de Ranes (La Costera). Hi participaven alumnes de Grau Professional i de Grau Superior. Els assistents ens situàvem en una franja d'edat que podriem considerar normal per al nivell d'estudis en el que ens trobàvem. Tots menys un.

Assistents al curs de Juan A. Fenollar (al centre)
 Jesús és un home que, com molts altres, ha començat a estudiar música sent un adult. És un vertader amant de l'instrument i és, possiblement, la persona de la que més he aprés hui al curs, per suposat sense menysprear la tasca del mestre Fenollar. Ha fet una inversió important en quant a material i, pel que he escoltat, també en quant a hores d'estudi. Cert és que els adults, i en este cas Jesús no és una excepció, solen tindre més problemes de so que de digitació. És a dir, els majors milloren més ràpidament en aspectes de mecanisme i rítmica, mentre els problemes derivats de l'emissió i l'embocadura els resulten més difícils de resoldre. Este tema dóna per a molt que parlar i de segur que hi han investigacions al respecte. Una reflexió que em ve a la ment és si està adaptat el nostre sistema educatiu i, molt especialment, el professorat, per a atendre la cada vegada major demanda d'estudis musicals per part d'adults. Estem preparats per a adaptar les programacions a este tipus d'educands? Improvisem sobre la marxa? Els estem oferint un ensenyament de qualitat? Reflexionem.

Bé, tornant al tema principal, voldria compartir amb vosaltres el que he aprés de Jesús. És tan senzill, i a la vegada tan evident, com a que mai és tard per a complir un somni o una il·lusió. Val, que hi han moments més adequats que altres en la vida, però també és cert que qui espera el moment adequat mai deixa d'esperar. I això a mi em servix de molt. Em servix perquè sóc d'eixos que pensa que se m'està "passant l'arròs", que se me tanquen oportunitats de participar en orquestres joves, que els meus companys també són més joves que jo... i tot això queda buït de sentit quan una persona adulta com Jesús es planta en un curset ple de xics i xiques molt més joves que ell carregat amb molta més il·lusió, espenta i ganes d'aprendre que molts de nosaltres. A vegades fem les coses més difícils del que realment són i lliçons com les de hui ens ajuden deixar de llançar pedres sobre el nostre terrat.

Tal vegada Jesús mai siga professional del clarinet. O tal vegada sí que aconseguix trencar esquemes a base d'esforç i il·lusió. Siga com siga, Jesús ja s'ha guanyat el meu respecte i admiració, i l'aplaudiment sincer dels que hem tingut ocasió de poder escoltar-lo. Gràcies Jesús.

dilluns, 2 de gener del 2012

Glenn meets Mozart

Tenia en ment obrir un canal al YouTube on començar a pujar vídeos que trobara interessants. Casualitats de la vida, este matí ha vingut a mi una gravació de la meua banda de l'any 2006 perduda entre CDs vells. Es tractava del Concert de Nadal d'eixe mateix any. Una de les peces que tocàrem per a concloure l'acte va ser "Glenn meets Mozart", una divertida adaptació de la cèlebre sonata fàcil de Wolfgang Amadeus Mozart a ritme de jazz. Perfecta per a un concert d'este tipus.

El clarinet juga un paper important en esta peça, amb un solo prou bonic, i altres intervencions solístiques al llarg de l'obra. Com que la gravació està prou bé, he pensat que seria ideal per a inaugurar el meu canal YouTube.

Parlem del solo. No vaig a entrar en massa detalls perquè no sóc un entés en jazz. En el moment de la gravació era estudiant de Grau Mitjà, així que més que pels meus coneixements em vaig guiar sobretot per instint. I l'instint em va dir que eixe ritme de corxeres no quadrava amb l'obra, amb la qual cosa vaig optar per tocar-ho amb swing. El temps m'ha fet vore que vaig estar encertat. Malauradament no ho vaig estar tant amb el picat. Com podeu escoltar a la gravació, el picat a vegades sembla més al que fariem tocant Weber que a un picat de jazz, més suau. Algun problema d'afinació, com sempre, també hi trobarem.

En tot cas, que esta gravació del solo de clarinet de "Glenn meets Mozart" vos servisca com a referència del que s'ha de fer i del que no s'ha de fer si el mestre, amb bon criteri, decideix posar-la al faristol en un concert d'estil més desenfadat com va ser el meu cas. Personalment, trobar-me esta gravació m'ha servit per a traure'm un somriure i afrontar l'estudi diari amb la mateixa il·lusió que quan era un estudiant de Grau Mitjà.

PS: Feliç any nou!