divendres, 10 de febrer de 2012

La salut del músic

En primer lloc, demanar disculpes per esta absència d'un mes sense escriure al blog. Ja sabeu, gener i febrer són mesos complicats per als estudiants.

Volia compartir amb vosaltres un xicotet reportatge de TVE on es parla de les lesions dels músics. Em sembla molt interessant, ja no de cara als músics, que també, sinó de cara a la població en general que a sovint no entén que els sacrificis que realitzem no suposen només hores i hores d'estudi, sinó que també ens costa la salut física i mental. Els tertulians utilitzen un llenguatge molt clar i pedagògic, comprensible per al gran públic, que pense que és el necessari i l'adequat per a fer-nos entendre.

Del vídeo en qüestió voldria extraure algunes reflexions:

En primer lloc, la més evident. Tots els músics patim dolències i xicotetes lesions al llarg de la nostra vida relacionades amb el nostre ofici. Però, fem alguna cosa per evitar-ho? Estem conscienciats de la importància del calfament (físic) previ a agafar l'instrument? Ens ho inculquen a les escoles i conservatoris? Els ho inculquem als nostres alumnes? Les respostes a estos interrogants ens farien enrogir a molts de nosaltres. Obviament, encara fa falta molta pedagogia. Ben cert és que als nous plans d'estudi d'ensenyaments musicals superiors (que, per cert, el TS ha tombat parcialment els darrers dies) s'inclou l'assignatura de Tècnica Corporal on es donen certs continguts interessants en este sentit, i pot ser siga un pas més cap a la conscienciació del músic. Vaig, però, més enllà. Eixa assignatura, tal vegada enfocada de manera més pràctica, hauria d'impartir-se també als conservatoris professionals, des de la base. Si eduquem bé als xiquets tenim molt guanyat en el futur.

Altra de les reflexions que em sorgixen, i que descriu al vídeo Bernat Cifres, és que els propis músics molt a sovint som contraris a reconéixer una lesió o dolència. Ens costa reconéixer que, efectivament, tenim una parestèsia per una mala postura tocant o dormint (o com a concertino d'una orquestra d'òpera, com el protagonista del vídeo) i que allò més convenient seria fer repós, no tocar l'instrument i curar bé eixa lesió. I com eixa, moltes altres dolències que passem per alt i a les quals no volem fer cas. I si parlem de vergonyes, allò de calfar en públic abans de tocar és la reina. I això per què? Eixim a córrer i estirem els músculs en plena via pública, i ens fa vergonya fer senzills exercicis abans d'un assaig? La ment del músic a vegades té estos misteris. Serà qüestió de cridar a Iker Jiménez.

I per últim una suggerència que apunten els tertulians i que m'ha paregut tan evident com bàsica. Així com tots els equips esportius i totes les escoles esportives tenen el seu fisioterapeuta propi, les orquestres, bandes municipals i conservatoris professionals i superiors, haurien de tindre com a un treballador més a un fisio especialitzat en músics per assessorar a alumnes i professors. Bàsic, no trobe cap adjectiu millor.

No m'allargue més, vos deixe amb el reportatge i ja me contareu.



Punxa ací per accedir al vídeo
    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada